obrir una porta a una realitat que no pots veure però que et rodeja vint-i-quatre hores
Vagis on vagis intrusa fa visible l’invisible a partir del so en forma de relat com a ent més propera als nostres pensaments. Escoltar/sentir una sèrie de pensaments per dins del cos, no a través del conducte auditiu, emulant els pensaments que tenim dins que mai es poden escoltar des de fora a no ser que els verbalitzem.
Aquesta instal·lació pretén posar en primera línia els pensaments absents físicaments però presents des de l’intangible a partir de la gravació de pensaments random al llarg d’un matí. Totes aquelles frases que es queden dins del nostre cap i poques vegades surten a l’exterior perquè mentre parlem amb alguna persona no diem constantment les vanalitats que et vénen al cap o si estàs sola a casa i se’t mengen els pensaments no els verbalitzes. Si aquesta instal·lació fos un poema, aquest seria:
Cervell
Que ràpida que vas per l’autopista
Frena, para’t, respira (‘t, ‘m).
Pensa bonic
bell amic.
A més, la instal·lació va acompanyada d’un paisatge sonor entre natural i urbà en la que apareix el so d’ocells, cotxes de lluny, gossos bordar o campanes.
Per a l’espectador hi haurà diferents nivells de lectura o interès. Per una banda, fer visible tots els pensaments que ens callem (potser son més dels que arribarem a pronunciar mai), i per l’altre, com aquests pensaments ens persegueixen anem on anem i la necessitat social que tenim avui en dia de fer “callar” o “pausar” el cervell amb tècniques com el mindfulness. És per això que l’àudio dels auriculars s’acaba uns minuts abans que el del paisatge sonor, deixant respirar al cos i al cervell del visitant i que sigui en aquell moment la seva pròpia veu, els seus propis pensaments els que apareguin a escena, acabant així la instal·lació sonora.
La proposta és participativa ja que cada persona posarà el seu gran de pensament, podrà gravar-se i deixar-lo registrat i es pujarà a un web web on es podran escoltar tots els pensaments que han deixat els participants.
Puig Ventura Alvarez incorpòria
Juny 2020
Tècnica mixta: macramé, telar i brodat amb cotó sobre llana merino acompanyat d’un suport sonor.
7 nius de mides diverses i 10 metres de llana. Durada audio: 2:47″
Suport sonor: els poemes brodats recitats sota la pluja
STATEMENT incorpòria combina l’art tèxtil amb poemes que neixen del tramat més visceral d’una dona, fent bategar intensament els fils umbilicals que nodreixen i connecten amb la part més íntima i profunda de l’ésser humà.
Una obra que parla d’avortaments, de pèrdues, de silencis i d’angoixes de la vida en una societat que les invisibilitza. Uns nius que abracen les pròpies pors i unes paraules que necessiten néixer.
Projecte 1 encara no té un nom estipulat. En aquest cas, estic experimentant amb la matèria i viatjant amb ella, així que adjunto una selecció de fotografies del procés de manera cronològica.
Nius de poemes.
Uns nius buits, d’altres plens de plors, de paraules que curen o paraules que necessiten sortir de dins.
Vull experimentar amb bioplàstics, canviar els fils per residus orgànics transformats (en procés sense resultat satisfactori)
Matèria camuflada
Telar amb fils de cotó amb formes orgàniques que podrien encaixar entre elles, explicar una història juntes o per separat.
El virus Arriba el virus que tot ho capgira. Passo dels materials orgànics a cosir bates de plàstic per a personal sanitari. Mentre cuso connecto idees i penso en escriure poesia confinada a mode d’etiqueta a les bates que produeixo per entretenir a qui s’està deixant la pell per salvar-nos. Llavors ho extrapolo a les mascaretes (en procés).
Em resisteixo a parlar de la Covid19 però, tal i com explico en entrades anteriors, aquest projecte m’està servint per explorar noves metodologies, feixar-me portar per la matèria mentre vaig fent.
Arrel d’aquesta idea em surt brodar petits poemes a mascaretes, a les bates, paraules que volen sortir , una insta·lació de bates i mascaretes que pengen amb el so de fons de la màquina treballant, diàlegs quotidians… (en procés)
Dels artistes entrevistats a Grid_Spinoza he escollit Mireia Sallarès, Dora Garcia i Francesc Torres. A continuació descric la metodologia que utilitza cada artista.
Mireia Sallarès primer executa i després extreu una explicació del resultat. Diríem que la primera fase és més visceral i desconeguda, la que la portarà a llocs insospitats. Per a l’artista és important estar al carrer, viure el que treballa i estar oberta a tot el que pugui sorgir. Tal i com ella diu a l’entrevista, la primera etapa és poc ordenada, amb moltes sorpreses. Una etapa de forjar relacions amb les persones que entrevista. És important això, portar un equip petit que faci que la gent s’obri a ella i tot flueixi. Una vegada té tot aquest material comença la segona fase protagonitzada per les tecnologies i és on decideix el suport. Per a ella, el procés creatiu i la investigació estan barrejats: lectures, bibliografies, webs, parlar, escoltar xafardejar. Sobre el resultat tècnic final coneix les limitacions però son part de l’obra, accepta la precarietat de la imatge però potser no és tan important com el missatge que en transmet. Per a ella error és si una cosa se’t descontrola però a la vegada “La bellesa si no té error és estèril.”
Parla també del procés transdisciplinar i el temps que incideix en el projecte. Anar a allà a entrevistar ja està descol·locant la realitat en ella mateixa. Posa l’exemple d’una entrevista a una noia que va dir que si l’hagués fet en un altre moment hagués fet unes altres declaracions.
Aquest mètode és interessant per l’obertura inicial que aporta escollir un tema i sortir al carrer a trobar respostes. Deixar-se portar pel fluxe de l’aztar i les connexions.
Dora Garcia té una metodologia de treball molt organitzada i pautada. L’artista parteix d’una hipòtesi o tema que li interessa i investiga durant un any o any i mig i és molt exhaustiva. Se centra en una sola cosa, considera que no arriba a ser experta, tan sols, dilentante. La seva font d’informació inicial son els llibres i després va parlant amb gent que descobreix a partir de bibliografia i va teixint una xarxa de contactes que van engruixint el coneixement sobre el la hipòtesi inicial i can obrint-li camins.
Garcia no creu en el fracàs en la investigació ja que cap projecte surt com una s’havia planejat inicialment i el que fa és adaptar-se a les possibilitats. L’artista posa el valor en el procés i en la capacitat d’improvisació. “Si no piensas que hay que tener un resultado determinado, lo único que hay no son errores sino circunstancias y adaptación a esas circunstancias.” (Grid Spinoza, 2010). Comenta que a l investigació científica sí que pot haver-hi errors i es pot arribar a una conclusió però amb el que ella investiga no hi ha expectatives, per tant, no pot haver-hi errors ni conclusions. La seva intenció és explicar una història.
En el cas de l’àmbit artístic l’aprenentatge de l’error passa per la capacitat d’adaptar-se al que no esperes o havies plantejat. Així que dins la seva metodologia ordenada dóna espai a l’atzar. I també és important el fet que un projecte que portes un any investigant et porta a un record de fa per exemple 30 anys i recuperes aquell coneixement i l’incorpores. Per tant, el temps d’investigació i l’espai es desdibuixa i deixa de tenir límits.
Per a ella la tècnica és secundària, ja hi arribarà una vegada tingui prou informació com per comunicar la història. Sol ser tradicional en aquest sentit i utilitza suports convencionals que la gent coneix: llibre, fotografia, dibuix… i ho delega a professionals que dominen cada tècnica concreta, per tant, ella no ha de ser experta en cadascun dels suports i això li permet centrar-se en la història.
Francesc Torres utilitza un mètode de treball similar a un historiador o sociòleg. Per a ell, no és necessari utilitzar, en l’art, el mateix mètode que s’empra a les ciències exactes. La investigació artística és una indigació no subjecte a mètodes concrets. Torres busseja profundament en un contingut que li interessa, llegeix, fa un treball d’investigador i es fixa en tots els detalls. Aquesta immersió total li proporciona una acumulació de coneixement i massa crítica que el condueix a una revelació.
L’olla del coneixement segueix bullint encara que estiguem fent altres coses i no siguem conscients d’aquest treball interior. Simplement, per acumulació hi ha un dia que arriba l’eureka.
Els camins pels que transita Torres els va escollint a partir de la intuïció. Segons ell, a l’univers de l’art són importants les emocions i l’artista té la funció de narrar, escriure o construir allò que altres no escriuen ni construeixen, i de transmetre el que només es pot expressar a través de l’art.
En el fons, les tres metodologies no canvient tant entre elles. La de la Mireia Sallarès pot ser més desordenada inicialment i en canvi, la de Torres o Garcia poden ser més pautades, enfocades a la investigació a partir de llibres, una investigació més acadèmica però els tres arriben acaben abraçant l’atzar i valoren la riquesa de les desviacions de la idea inicial.
Paraules que escolto, que sento i d’altres que cerco. Totes elles s’entrellacen i conformen el meu univers. Un seguit d’elements que barregen històries passades, vivències, lectures i ficció. “Un text és un teixit de cites provinents de mil focus de cultura»(Barthes. La muerte del autor, 1987).
Soc de les que recorda poc els noms i els anys, per tant, la meva cerca de referents és constant; per aquest motiu, la meva constel·lació no podia ser fixa, havia de ser mòbil, canviant, poder-la tocar i fer-me-la partícip dins el meu dia a dia.
El primer que vaig fer va ser una pluja d’idees evocant tot el que aparegués, per així, poder observar quines coses del context social, històric, cultural i artístic sortien a la llum.
A partir d’aquestes primeres relacions ressalto les paraules que es repeteixen a cadascun dels blocs. Això em dóna pistes sobre els conceptes més arrelats a mi.
Després de la primera “vomitada” de termes, m’aturo en les paraules i sorgeix una relació temàtica que l’anomenarem satèl·lits:
Matèria | Acció | Inquietuds | Sentiments | Història meva i del món | Impuls | Humans
Satèl·lit Inquietuds: macramé, brodat, telar, llegir, poesia, llibres, procés, tocar, obra orgànica, medi ambient, il·lustració, tècnica mixta, dones i art, art menor, feminitat, pas del temps, empremtes del temps.
Satèl·lit HISTÒRIA (del món i meva): art i dona, arbre geneològic, llicenciatura de Publicitat i gestió cultural, microrrelats, mediambient, labores del hogar, Mèxic, cultura llationamericana, bereber, brodats, voluntariat Índia, feminitat, ancestres, art menor, treball mans.
Satèl·lit IMPULS: aliments, arrels, branques, fils, poemes, treball mans, feminitat, orgànic, fer visible allò a la ombra.
Satèl·lit HUMANS: ancestres, Aurèlia Muñoz, Sally England, Nancy Crow, Sheila Hicks, Asesina Suárez, Chiharu Shiota, Ana Teresa Borboza, Frida Kalho, Ágnes Herczeg, Chema Madoz, Joan Brossa, Antoni Tàpies.
(He volgut classificar els referents a partir d’aquests conceptes ja que així em permet afegir-ne, treure’n, donar-li més o menys importància depenent del moment. Aquesta seria la base i els elements que en formen part està totalment obert).
Faig una tercera lectura i relaciono satèl·lits entre ells i també entre els ítems que formen els satèl·lits. Poso dos casos a mode d’exemple:
Nuar històries (dins el satèl·lit ACCIÓ), la relaciono amb altres satèl·lits com SENTIMENTS, IMPULS; però també amb ítems com macramé, telar, visibilitzar, labores del hogar, feminitat, Sally England o Aurèlia Muñoz.
El satèl·lit CIÈNCIA el relaciono amb ítems com orgànic (MATÈRIA), obra orgànica, medi ambient, tècnica mixta (totes pertanyents a INQUIETUDS), i a satèl·lits com IMPULS o HUMANS.
L’art no és tan sols un símbol que pren cos amb una forma determinada, sinó que també és l’univers de significats que hi interactuen. (Montserrat Moliner, 2020. El símbol. Recursos UOC)
Utilitzo molt l’eina Pinterest com a inspiració i organització. En aquest projecte he creat una carpeta anomenadaProjecte 1 · UOC on hi aniré recollint idees o informacions interessants per portar a terme el projecte.
Una vegada clars referents i relacions començo a pensar en la manera de plasmar-ho. Aquesta és la part on hi he donat més voltes.
Primer vaig començar a numerar cadascun dels ítems dins el satèl·lit i donar-los una relació de 0,1 cm per paraula. Així, en aquest esbós podeu comprovar que el tamany de cada línia correspon al número de paraules de la llista de cada satèl·lit, igual que cada línia que baixa correspon a una paraula del satèl·lit (la reconeixem pel color i també per la posició que ocupa al llistat original). Després vaig afegir els punts grocs que serien les inspiracions i influències que es reben externes en cadascun dels projectes. I per últim vaig anar enllaçant ratlles/ítems. Es pot comprovar que, per exemple, la ralla 5 de Matèria es relaciona amb la ratlla 9 d’Impuls. I si busquem el llistat inicial veurem que corresponen a l’ordre de la llista escrita.
En el següent pas a l’esbós, vaig substituir els 0,1 cm de cada paraula en número de fils. Així, per exemple, el satèl·lit SENTIMENTS el formen 14 fils.
El que tenia clar era que volia utilitzar fils, però a la materialització dubtava entre diferents materials. Vaig provar amb fulles seques, les perforava amb els noms dels ítems, m’agradava que hi passés la llum a través, també vaig provar amb branques, amb arrels… però cap resultat em convencia.
Així que vaig optar per brodar un teixit i connectar els satèl·lits a partir de fils (que a la vegada, cadascun d’aquests fils correspon a una paraula del llistat inicial).
Aquest univers creat és viu, les connexions entre els diferents satèl·lits son mòbils, es barregen, s’enllacen. El volum de cadascun dels ítems és en funció de la llista inicial de referents. Així, podem apreciar que CIÈNCIA té molts menys referents que HUMANS.
L’atribuit «viu» li dono a partir de la seva utilització, la trec del vestidor i li dono l’entitat de peça de mocador del coll. Si en aquesta constel·lació hi reflecteixo l’univers més personal, portar-lo a sobre li dóna encara més sentit.
Inevitablement, sospito que al final he optat per la versió brodat sobre tela perquè em “mouen” expressions com la de l’artista Iratxe Larrea (2017, El País) “Los materiales nobles del arte han sido el mármol, la piedra, la pintura; a principios del siglo XX se introdujeron otros materiales. El arte textil tiene la doble carga de ser considerado una artesanía y estar vinculado a la mujer.”
Aquest univers és viu, les connexions entre els diferents satèl·lits son mòbils, es barregen, s’enllacen. El volum de cadascun dels ítems és en funció de la llista inicial de referents. Així, podem apreciar que Ciència té molts menys referents que Humans.
L’atribut «viu» li dono a partir de la seva utilització, la trec del vestidor i li dono l’entitat de peça de mocador del coll. Si en aquesta constel·lació hi reflecteixo l’univers més personal, portar-lo a sobre li dóna tot el sentit.
Una vegada clars referents i relacions començo a pensar en la manera de plasmar-ho. Aquesta és la part que més voltes li he donat.
Primer vaig començar a numerar cadascun dels sub-ítems i otorgar-li una línia i color. Després vaig afegir els punts grocs que serien les inspiracions i influències que es reben externes en cadascun dels projectes. I per últim vaig anar enllaçant ratlles. Es pot comprovar que, per exemple, la ralla 5 de Matèria es relaciona amb la ratlla 9 d’Impuls. I si busquem el llistat inicial veurem que corresponen a l’ordre de la llista escrita.
El que tenia clar era que volia utilitzar fils, però a la materialització dubtava entre diferents materials. Vaig provar amb fulles seques, les perforava amb els noms dels ítems, m’agradava que hi passés la llum a través, també vaig provar amb branques, amb arrels… però cap resultat em convencia.
Així que vaig optar per brodar un teixit i connectar els ítems a partir de fils.
El resultat final és divers. La intenció és que sigui una constel·lació viva, és a dir, que les connexions es facin i es desfacin en funció dels projectes. I també l’atribuit de «viu» li dono a partir de la utilització d’aquesta, traient-la del vestidor i vestint-la. Si és un univers personal, portar-lo a sobre com a satèl·lits, crec que li dóna tot el sentit.
Utilitzo molt el Pinterest com a inspiració i també per trobar referents. Una vegada hi entres, costa sortir-ne perquè l’univers al que entres és inmens.
En aquest projecte he creat una carpeta anomenada Projecte 1 Pinterest on hi aniré recollint idees o informacions interessants per portar a terme el projecte. Aquí hi ha l’enllaç per si li voleu fer una ullada:
De fet, a les carpetes del meu perfil La Puig a Pinterest ja es veuen referents, inquietuds i gustos.
Aquí us deixo alguns d’aquests referents:
Ciència: materials orgànics, biomaterials…
A story on Bacterial Cellulose, Anna May, investigadora ICMAB-CSIC. Any publicació: 7 de juny del 2017. Font: Youtube.
Art textil:
Instal·lació Ciclotrama, de Mello + Landini il·lustra el pas del temps. Font: Cultura Inquieta (14/07/2015)
Pública 
Este es un espacio de trabajo personal de un/a estudiante de la Universitat Oberta de Catalunya. Cualquier contenido publicado en este espacio es responsabilidad de su autor/a.